Em vaig quedar plantat com un estaquirot sense saber què fer amb el globus, amb la carta i amb el gos. Una mare i una nena ploranera van passar pel meu davant. La dona em va mirar amb desconfiança. La petita no, ella només dirigía la vista cap al globus rosa. Amb aquesta pressió no em va quedar més remei que donar-l’hi. La nena va deixar de plorar i la mare em va dir gràcies i van marxar ràpid d’allà.

El buldog em va llepar la cama. Era un animal tranquil. Se’l veía còmode, com si em conegués de tota la vida. Em va caure bé però no podia evitar sentir-me neguitós. Tenía pressa, havia quedat amb la meva ex i feia tard. Però, i si venia l’amo del gos a recollir-lo?
Quan havien passat dues hores ja vaig sospitar que no vindria ningú. Vaig ficar la mà a la butxaca per agafar un mocador de paper i vaig treure un altre paper. Era la carta. Ja me n’havia oblidat. Me l’havia guardada allà perquè amb el globus i el Raikkonen no tenía prou mans. Si, ja havia batejat al meu nou amic que em va acompanyar pacientement en l’espera, una espera que pel que intuia, era inútil.

Ja n’hi havia prou! M’havia deixat prendre el pèl i vaig ser el pringat del día. Ara el que més em venia de gust era anar a casa, estirar-me al sofà, prendre una copa de ví i llegir la merda de carta. Au, Raikko! Una pixadeta ràpida i marxem!