Test
Coneixia el metge de capçelera des de feia treinta anys. Era un tipus divertit però no sé si fins al punt de fer aquests tipus de bromes. Pel que sembla sí. Així que vaig riure seguint-li el rotllo perquè veiés que era un pacient amb un sentít de l´humor molt sà. Però el doctor em mirava amb circumspecció. Vaig sentir que li feia llàstima. Em va dir que la meva primera reacció era natural, riure és un mecanisme de defensa, que li sabia greu però que només en quedaven tres. De fet, cadascú disposem d’un nombre concret al llarg de la nostra vida depenent de l’herència genètica i del tipus de vida que fem.
Els orgasmes no són infinits. Acceptar aquesta veritat és més colpidor que la dels Reís Màgics. De veritat, havia cardat tant a la meva vida? Però si era el més pringat dels meus amics, el més tímid, el més panxut… Sincerament, no em sortien els comptes. Però vaig enrecordar-me de la quantitat de palles malgastades per l’avorriment o la inèrcia al llarg dels anys. El tiet Nino, d’això en deia comptar bigues.
Per consolar-me, el metge em va dir que el més important era quedar-se amb els moments de plaer viscuts, que això ja no m’ho treuria ningú. Quin desaprofitament. Això s’avisa, coi! Com si em llegís el pensament, el doctor va aclarir-me que a priori és imposible saber la quantitat d’orgasmes dels quals disposem. Només es pot saber quan t’en queden tres. Em va dir que si em quedava més tranquil podía demanar una segona opinió. Jo només pensava que el mes que ve em casava amb l’Anna i no sabia fingir un orgasme…
